Unearthed (2007) vs Tremors (1990)

Quan hom veu Unearthed (2007) [imdb], des del primer moment es veu absorbit per la sensacio de dejà vu, en aquests cas més que justificada; la pel·lícula és una (foto)còpia de Tremors (aka Temblores) (1990) [imdb], aquella petita joia del terror de principis dels 90.

En primer lloc la idea, el punt d'origen argumental: un monstre sortit de sota la terra. En segon lloc el paisatge, desertic. I després la situació dels protagonistes, atrapats per una carretera tallada, sense cap opció de fugir pel seu propi compte.

Però el que a Tremors dona lloc a un gran entreteniment (fruit, segurament, a no pendre's seriosament a si mateixa), en Unearthed dona lloc a un refregit Tremors+Alien(+escenes tretes d'altres pel·lícules de terror) sopòrifer.

El meu consell és revisionar Tremors (encara que sigui per enèsima vegada) i no perdre el temp amb Unearthed (més valdria que hagués quedat sota terra).

Fritt Vilt 2

Fa uns messos vaig parlar de Wolf Creek i de Fritt Vilt [aquí], on deia "Fritt Vilt ho compensa amb un major ritme i ja n'existeix una segona part". Doncs ja he vist la segona part. I he de dir que no m'ha decebut gens. Sense ser cap obra mestra, ni una pel·lícula que passarà a la posteritat, ens ensenya com fer una segona part, efectiva i que no sembla més del mateix, defecte amb el que carreguen el 90% de les segones parts.

I a més serveix per reivindicar aquesta heroina escandinava que crea Ingrid Bolsø Berdal, digna succesora de la Tinent Ripley d'Aliens.

The Midnight Meat Train

Una pel·lícula bastant recomanable. Basada en una historia de Clive Barker, que combina diverses llegendes urbanes del metro, d'aquestes que existeixen en la majoria de ciutats amb aquest mitjà de transport.

Fritt Vilt vs. Wolf Creek

Aprofito per reivindicar dues pel·lícules; una australiana i una altra noruega. Les dues comparteixen plantejaments similars: uns joves que van a un indret on la natura és el principal protagonista. Wolf Creek, la australiana, recorda per moments Picnic at Hanging Rock (1975), de Peter Weir. I tot i que ambdues poden semblar la típica pel·lícula (americana) de psicopates, acaben sent entretinguts exercisis on s'adapten esquemes utilitzats mil cops a la personalitat de cada pais.



Wolf Creek es revela com una pel·lícula de major qualitat, molt en la línea, com ja hem comentat, del cinema gòtic australià dels 70 (l'esmentada Picnic at Hanging Rock, The Last Wave, Long Weekend...).


Però Fritt Vilt ho compensa amb un major ritme i ja n'existeix una segona part. Segurament no haurem d'esperar gaire per veure'n el remake americà.

Summer of '42

He llegit avui que el dimarts van fer a la televisió Estiu del 42 (Summer of '42) [*], una pel·lícula nostàlgica, d'aquelles que resten a la memòria. Una fotografia d'extrema bellesa, una música mítica i un guió excepcional contribueixen a aquest efecte. I unes interpretacions magnífiques, destacant Jennifer O'Neill, que s'ha convertit en una imatge iconica del cinema dels 70.

Munich vc Zodiac

Munich (Steven Spielberg, 2005)

Aquestes dues pel·lícules tenen bastant en comú. Són pel·lícules relativament recents dirigides per reputats directors, basades en fets reals, ocorreguts als anys 70, i realment dificils de portar a la gran pantalla, sense modificar els fets reals. Perque són dificils de convertir en pel·lícula aquestes dues històries? No perque no siguin interessants, que ho són ambdues i molt, sinó per la complexitat de contar una història que succeeix al llarg de diversos anys.

Zodiac (David Fincher, 2007)

El problema de Munich és el seu metratge, 164 minuts, i encara més que això, els fragents interposats del segrest dels atletes israelites. És una bona pel·lícula però es perd entre tants personatges, llocs, anys, interessos...

Personalment em quedo amb Zodiac. Per qué? Confesso que em va sorprendre al veure-la; un director com David Fincher fent una pel·lícula com les d'abans. Quan va acabar vaig pensar que li falva ben poc per ser una obra mestra. Segurament la part final, una mica dispersa, degut al llarg temps que passa i la necessitat de resumir els successos. En aquest cas probablement es podria haver canviat la història per donar-li una major filmicitat però es va respectar (majoritariament) la realitat. Però Zodiac té alguna cosa que la fa especial, segurament el seu classicisme, una virtut tan denostada actualment... Fincher ha demostrat que no només sap ser postmodern, que també sap fer clàssics.

[REC]

Abans d'anar a veure [REC] cal saber quin és l'origen d'aquesta pel·lícula: un divertimento, un parentesi en les carreres de Paco Plaza (El segundo nombre) i Jaume Balgueró (Els sense nom, Fragile i altres). Els dos havien ja treballat junts en OT: la película!!! Recordo que quan vaig veure la pel·lícula de OT vaig pensar: "Doncs no és tan dolenta..."; és comprensible: estem davant de dos dels directors més interesants del panorama del terror espanyol. De fet, i no és perque hagi nascut a Lleida, considero que Balagueró és un dels cinc directors mes interessants del terror actual a nivell mundial.

Però anem per [REC]. Veient l'argument algú pot pensar que es tracta d'una variant de The Blair Witch Project; personalment crec que està més en la línea de falsos documentals actuals, com The Incident of Loch Ness (també molt recomanable). La pel·lícula conta la historia d'una presentadora i un càmera de TV que, mentres roden un documental que conta "com és la vida dels bombers", es troben en una comunitat de veins bastant sinistra.

El que comença com un documental amb bastant moments comics; els personatges poden semblar excesivament caricaturitzats però no ho són gens (només pensem en les persones que apareixen entrevistats per televisió cada cop que hi ha algún succes de crònica negra), però poc a poc es va transformant en un conte de pur horror, amb uns 15 minuts finals desasosegants.

Sincerament crec que ens trobem davant d'una de les pel·lícules més terrorífiques de l'any.

Altament recomanable.

PS: Ja s'està rodant el remake americà (que es dirà Quarantined)! Sense comentaris...

Suicide Circle / Suicide Club

Què es pot esperar d'una pel·lícula que porta per títol "El cercle del suicidi"? I té uns dels inicis més impactants del recent cinema: 54 joves estudiants japoneses es llancen alhora al metro de Tokio)...


Jisatsu saakuru [imdb] s una pel·lícula japonesa de 2002, que conta la investigació que el departament de la policia inicia arran d'aquest suicidi.


No és una obra apta per a tots els paladars: la barreja de gèneres (misteri, terror, drama social, comedia...), la manca de resposta per a moltes de les preguntes plantejades...la fan desaconsellable pels aficionats al llenguatge palometaire de Hollywood (perdó per la guilluemada).

Personalmente només li trobo un defecte: el personatge interpretat per Rolly (una estrella de la música al Japó, pel que es veu); no només el personatge és patètic, el que es pitjor és que no té res a veure amb la resta de la pel·lícula...Potser el director volia gastar-nos una broma, potser volia trencar el ritme o potser simplement els productors el van obligar a que Rolly aparegués.

Deixant de banda això, una obra totalment recomanable.

Uzumaki

Uzumaki és una de les pel·lícules més captivadores que he vist en els darrers temps.
El seu argument és senzill, un poble obsessionat en les espirals.
Basat en el còmic del mateix nom de Junji Ito, Uzumaki barreja el món de David Lynch amb el millor del terror japones, donant com a resultat una pel·lícula no apta per a tots els públics, però que si us deixeu portar, us submergirà en un món delirant i surrealista.
Llàstima que altres adaptacions de còmics d'aquest autor no hagin sabut captar l'atmòsfera dels seus relats (Kakashi, Tomie, Long dream, Lovesick dead...).