per
espaideCrítica (1994)
espaideCrítica (1994)
INDEX
Introducció
1984:
I. L'autor (George Orwell)
II. Principals Personatjes
III. Estructura
IV. Argument
Brazil:
I. Fitxa Tècnica
II. El Director (Terry Gilliam)
III. Circumstancies de la seva creació
IV. Principals Personatges
V. Estructura
VI. Argument
1984 I Brazil:
I. Comparació de 1984 amb Brazil
II. Comentari Crític
III. Comentari Étic
IV. Conclusions
Bibliogràfia
I. INTRODUCCIÓ.
De totes les pel.lícules que he vist, Brazil és, sense cap mena dubte, la que més m'ha impactat. No crec que sigui capaç d'explicar perquè; podria ser la seva bellesa visual, la fantasia que transmet que fa que moltes persones no vegin la crítica social que amaga: el molt que s'assembla la societat que descriu Brazil a la que estem creant entre tots nosaltres; la societat a la que ens porta la ciència. És per això que en aquestes properes fulles intentaré analitzar aquesta pel.lícula però des del punt de vista del llibre en que es basa: 1984, de George Orwell.
I com que aquest any es compleixen deu anys del rodatge de Brazil, crec que és una bona data per veure-la o -si ja s'ha vist- fer-ne una revisió si ja s'ha vist. Ja ho va dir Daniel Monzon en el seu article Entre el cel i la terra: "En un món confós, replet de cables, passadissos inacabables, explosions terroristes, florit paper burocràtic, eternas sales d'espera, tubs retorçuts(...), l'unica forma d'escapar-se és la fresca terra de Brazil, on somias que(...) rescatés una bella princesa de les garres d'un samurai de ciment. Si al despertar aconsegueixes entrar a la gloria de la bogeria, seràs lliure per sempre."
I. L'AUTOR (GORGE ORWELL)
George Orwell (de nom original Eric Arthur Blair) va neixer a l'India al 1903, fill d'un oficial britànic i d'una francesa, i morí a Londres al 1950 de tuberculosi.
Va pasar del 1917 al 1921 a l'escola d'Eton (a Anglaterra) on va tenir de profesor a Aldous Huxley (autor del llibre Les portes de la percepció que inspira el nom al grup de rock The Doors). Orwell, però, preferí anar a Burma com a superintendent de la Polícia Imperial de l'India però l'abandonà per tornar-se'n a Anglaterra, doncs es sentia avergonyit de com els natius eren tractats pels Britanics. Sentint-se encara culpable per aquest fet se n'anà al East End de Londres a viure entre els proletaris i als "slums" de París.
Deprés exercí com a profesor en escoles privades, treballà en llibreries i, al 1937, es enviat a cobrir la Guerra Civil Espanyola, on es quedà per unir-se a l'exèrcit republicà. Al Maig d'aquell any, després d'haver lluitat a Barcelona amb els comunistes que intentaven acabar amb els seus oponents politics, va haver de fugir quan el KGB va ordenar la seva detenció. Basant-se en les experiències d'aquells dies escrigué Homenatge a Catalunya (Homage to Catalonia, 1938) i li provocà un odi i terror cap al comunisme que es veuria reflectit posteriorment en La revolta dels animals (Animal Farm, 1944) i 1984 (Nineteen Eighty-four).
Esdevingué llavors cap del servei de la BBC a l'India i l'abandonà al 1943 quàn entra al Tribune com a editor literari i on va escriure nombrosos assaigs que combinaven patriotisme i defensa de la llibertat. Com ja s'ha dit abans, al 1944, Orwell acabà La revolta dels animals i, el 21 de Gener de 1950, morí de tuberculosi després d'haver escrit les darreres planes de 1984 en una casa remota de l'illa Hebridean de Jura.
I. FITXA TÈCNICA
II. EL DIRECTOR (TERRY GILLIAM).
Terry Gilliam va començar la seva carrera com a membre del grup humorístic britànic Monty Python -del qual era l'únic component americà- amb els que va participar en diferents pel.líqules com El sentit de la vida (The Meaning of Life) o La vida de Brian (The life of Brian) com a actor i amb un únic film com a director (Monty Python and the Holy Grail) on també sortia com actor.
Com es diu a l'article Terry Gilliam: el sommiador airejat, "el cinema de Gilliam és una equilibrada combinació de poesia visual, humor corrosiu y combativitat política. En suma, quelcom salvatge". Realment tots aquests trets i molts altres son presents a les pel.lícules de Terry Gilliam. La poesia visual se'ns mostra en l'espectacularitat de les imatges, una espectacularitat que amaga molt més que el proposit d'entretindre o impressionar, es tracta d'una espectacularitat que ajuda a donar més força al missatge -i d'això Brazil n'és la millor prova-. L'humor corrosiu es aquest humor negre que te com a fi criticar allò que el director vol atacar i que ajuda a destacar aquesta combativitat política que marca a Terry Gilliam.
La seva filmogràfia -a 1995- consta de cinc pel.lícules i un curtmetratge:
La seva primera pel.lícula com a director -ajudat per Terry Jones- i única amb Monty Python es Monty Python i el Sant Graal (Monty Python and the Holy Grail, 1974) que és una parodia de les pel.lícules de cavallers ambientades la majoria a la cort del rei Artur. En aquesta pel.lícula el podem veure encara com a actor interpretant un guarda d'un pont emboirat.
Tres anys després va dirigir La bestia del regne (Jabberwocky, 1977). Aquest estrany títol te el seu origen en un poema de Lewis Carroll que trobem en A través del mirall. També ambientada a l'Edat Mitjana pero ja més adecuada al nom popular d'Edat Fosca. Hi podem veure Michael Palin -que a Brazil interpreta el paper de Jack Lint-.
La seva tercera obra fou Els herois del temps (Time Bandits, 1981), que ens conta les aventures d'un grup de petits lladres de tresors que roben a importants figures de l'història gràcies a un plànol que els mostra les portes que, segons la pel.lícula, s'obren continuament per permetre viatjar en el temps. Destaca el famos Sean Connery en el paper d'un rei asiàtic.
Després de tres pel.lícules va dirigir el curmetratge The Crimson Permanent Assurance, que precedia El sentit de la vida (The Meaning of Life, 1983), una petita obra mestra on els membres d'un petit i bàrroc edifici -com un David arquitéctonic- vencen un gegant gratacels ple de yuppies -el Goliat d'aquesta història.
I va ser dos anys després quan Terry Gilliam va dirigir l'obra que ens ocupa: la seva obra mestra, Brazil (Brazil, 1985). Com ja direm més tard, Terry Gilliam, Tom Stoppard i Charles McKeown es varen inspirar en 1984 de George Orwell pero convertint el que era una visió tenebrosa , fosca, d'alguna manera realista, en una visió també fosca i tenebrosa, pero molt més imaginativa i fantàstica del futur però, no per això, més esperançadora.
Ja posteriorment ha dirigit dos films, el primer dels quals va ser Les aventures del Baró de Munchausen (The Adventures of Baron Munchausen, 1989), que es tracta d'una versió de la pel.lícula alemanya del mateix títol. Important de destacar que podem veure en el paper de malvat que traiciona al Baró al protagonista de Brazil, Johnathan Pryce.
La seva darrera pel.lícula és, per ara, El rei pescador (The Fisher King, 1991). El rei pescador conta la trobada de Jack Lucas i Parry i les seves respectives estimades, Anne i Lidia, i les aventures dels dos primers per aconseguir el Sant Graal.
Aquest film te moltes semblances amb Brazil de les queals podriem destacar-ne dues: la primera és el fet de contar la historia de personatges més o menys marginats per la societat -en Sam Lowry a Brazil i en Parry a El rei pescador-, i la segona és que aquests dos personatges tenen ambdos somnis fantastics.
III. CIRCUMSTÀNCIES DE LA SEVA CREACIÓ.
Al 1984 es complia l'aniversari fictici de la data del llibre de George Orwell 1984 (Nineteen Eighty-Four, 1949). Aprofitant aquest fet es va realitzar la versió fílmica del llibre. Dirigida per Michael Redford i protagonitzada per John Hurt i Richard Burton, aquesta producció britànica va resultar certament aburrida. Mentrestant l'ex-membre de Monty Python, Terry Gilliam realitzava amb Tom Stoppard -dramaturg de professió i que posteriorment va escriure i dirigir Rosencrantz i Guilderstern han mort (Rosencrantz and Guilderstern are dead, 1990) protagonitzada pels personatjes de Sheakspeare- i Charles McKeown feian una particular versió de 1984, això si sense mencionar per res a Orwell, el que els va permetre poder triar només el que els interesava del llibre, deixant el demés, sense que ningú els reprengues la seva feina com sol succeir quan es fa la versió fílmica d'un llibre famós -o de culte- com és 1984.
D'aquesta manera van agafar la idea del Pais Daurat, la dels tubs pels que es transmet l'informació...deixant de banda altres menys atractives -o menys apropiades pel que tenian al cap- com el fet de que ella -al llibre- no te cap preocupació socio-política i que a més, entre els personatges protagonistas hi ha una relació purament sexual, mentres que a la pel.lícula es tracta d'una relació quelcom més platónica.
Tot i ser el director americà va ser rodada a Anglaterra i quan va estar acabada varen sorgir diferències entre el director i els distribuidors. Pero aquests problemes no varen esser incovenient per a que Brazil es convertís en una pel.lícula de culte -denominació que reben aquelles obres que tenen un nombre de seguidors més reduït del normal pero que tanmateix son molt més fidels i fins i tot, en alguns casos, arribant a l'obsessió- quedant com un dels films que han marcat l'estil de nombroses produccions posteriors.
Després de rodar Brazil, Terry Gilliam va afirmar que mai més faria cap pel.lícula tan espectacular i imaginaria. Ara, havent vist El rei pescador coneixem que enten Terry Gilliam per moderació.
IV. PRINCIPALS PERSONATGES.
Sam Lowry: És el protagonista de la pel.lícula. Al començar se'ns mostra com una víctima més de la uniformització de la societat (recordem l'escena del restaurant, quan en Sam mira impasible les vÍctimes, amb la mateixa actitud que la seva mare i tots els demés) pero, a mesura que avança l'argument, observem el sentiment de rebelió que va sorgint dins seu al adonar-se de la verdadera natura de la societat de la qual forma part (donant-se a entendre aquest canvi en l'atemptat de la secció de roba interior femenina d'un centre comercial).
Jill Layton: Jill Layton és la "princesa" en que somia Sam Lowry i que es converteix en la seva obssesió quan descobreix que ella existeix realment. Jill és la raò per la qual en Sam es rebela i qui el fa despertar a la realitat. Mrs. Ida Lowry: És la mare d'en Sam. Durant la pel.lícula s'ens mostra com una persona amb dues úniques preocupacions: la cirugia estètica i tornar a ser jove; i que el seu fill sigui important dins l'escala social d'aquest terrorífic futur.
Harry Tuttle: Podem dir que, amb la Jill, és l'única persona que ajuda en Sam o que, si més no, no està del costat de la societat. És un tècnic calefactor que treballa al marge de la companyia oficial (Serveis Centrals), i que, per això, és perseguit pels estaments oficials.
Jack Lint: Jack Lint és el módel d'individu sense voluntat de la societat de Brazil. El podem descriure amb una de les frases que diu: "Sam, oi que em estat amics des de fa molts anys? Doncs, fins que no acabi aquest assumpte, no em parlis".
Mr.Kurtzmann: El cap d'en Sam a la feina. Es descrit com un home covard que te continuament por de que els que el manen a ell poguin desconfiar de la seva eficacia, com si la feina fos l'únic important, i podem dir que això és l'únic que importa en aquesta societat.
Spoor i Spiro: Son el model d'obrer de la societat. En la pel.lícula podem veure com fan la vida imposible a en Sam quan descobreixen que aquest ha actuat al marge de la llei (en deixar que en Harry Tuttle li arregles el sistema calefactor).
Mrs.Terrain: És una de les amigues de Mrs.Ida Lowry i també pateix d'una forma excesiva pel seu aspecte. S'ha proposat, amb l'ajuda de Mrs.Ida Lowry, de casar en Sam amb la Shirley, la seva neta.
V. ESTRUCTURA.
En aquest apartat hi he inclòs un petit esquema de l'argument de la pel.lícula (Aquest esquema no preten ser definitiu sinó simplement orientador):
I. Introducció: Se'ns presenta la situació social amb un atemptat.
II. Presentació dels personatges:
II.1 Confussió Buttle-Tuttle.
II.2 Els Lowry al restaurant/Atemptat terrorista.
II.3 Primer somni de'n Sam Lowry.
III. Part central:
III.1 Trobada Lowry-Layton.
III.2 Succesius somnis posteriors.
III.3 Esforços de'n Sam per trobar la Jill.
IV. Desenllaç:
IV.1 Final Oníric o feliç:
IV.1.a Interrogatori.
IV.1.b En Sam rescatat per en Tuttle.
IV.1.c Desaparició de'n Tuttle.
IV.1.d Fugida.
IV.2 Final Real, o trist.
VI. ARGUMENT.
L'argument de Brazil es pot resumir, a grans trets, deixant de banda escenes i parts de la història que, si bé formen part d'aquesta i li donen aquesta espectacularitat crítica que fan que Brazil sigui com és, no poden ser comentades perque ens obligarien a extendre'ns de forma excesiva.
En un temps i llocs indeterminats existeix una civilització com la nostra pero més avançada. Aquesta societat esta superburocratitzada, és impersonal i els homes i dones que la formen no tenen ideals, desitjos ni esperances. Sam Lowry és un d'aquests individus que, podriem dir, llur vida esta mancada de sentit. Però, de sobte, un dia te un somni on és un cavaller i on surt una bella princesa a la qual intenta rescatar.
Al dia següent, i per circumstàncies de la feina, veu una noia igual que la princesa i es decideix a trobarla costi el que costi. Durant els següents minuts veiem els esforços d'en Sam Lowry per trobar-la, com descubreix que és conductora d'un camió i que també la busca la llei -perque ha estat demanant reponsabilitats per una detenció improcedent- i, quan la troba, els problemes que els causa el fet que ella estigui buscada per la policia.
En Sam te la idea de, mitjançant l'ordinador central, fer creure a la policia que la Jill és morta i així ho fa. Aquella nit tots dos són lliures per primer cop perque creuen haver escapat de les urpes del govern.
Però res més lluny de la realitat. Al matí següent la policia entra a l'habitació on son i, tot tapant-li el cap a en Sam amb una mena de camisa de força amb caputxa al llit mateix, es senten uns trets. Llavors veiem uns talls dels interrogatori als que es sotmés en Sam Lowry al Ministeri d'Obtenció d'Informació.
Durant l'interrogatori un terrorista que s'havia fet amic d'en Sam i els companys d'aquest protagonitzan un rescat i tots dos escapen, fent esclatar abans tot l'edifici ministerial. Durant la fugida en Harry desapareix i en Sam es queda sol. Després d'una llarga estona fugint -en una fugida bastant onírica- en Sam arriba a parar al camió de la Jill i tots dos se'n van a viure al camp.
Fins aquí sembla un conte de fades però igual com a la vida real, no hi ha res tan bónic, i descobrim que en Sam continua presoner i que tot ha estat un somni.
La pel.lícula acaba amb una imatge de'n Sam tararejan el tema que en Xavier Cugat va dedicar a Brazil.
I. COMPARACIÓ DE 1984 AMB BRAZIL.
Com ja he dit abans, al escriure el guió de Brazil, Terry Gilliam, Tom Stoppard i Charles McKeown es van inspirar -sense amgar-ho massa- en l'obra de George Orwell, 1984, triant aquelles idees o fragments que més s'adaptavan a la concepció que ells tenien de la pel.lícula que volien fer. D'aquesta manera van agafar idees tan tenebroses i claustrofòbiques com la dels tubs pels quals passen els missatges embolicats dins d'uns pots metalics especialment dissenyats que al llibre surten descrits d'aquesta manera: "A les parets de la cabina hi havia tres orificis. A la dreta del parliescrigui, un petit tub neumàtic per als missatges escrits, a l'esquerra, un tub més ample per als diaris; i a l'altra pared, de manera que en Winston el tenia a mà, un forat gran i allargat protegit per una petita reixa d'alambre. Aquesta darrera s'emprava per tirar-hi el paper inservible. Hi havia forats semblants a milers o dotzenes de milers, no solsament en cadascuna de les habitacions, sinó al llarg de tots els passadissos, a petits intervals" i el del parliescrigui que en lloc de ser una pantalla amb un micròfon es va transformar en la pel.lícula en un ordinador amb les tecles d'una màquina d'escriure antiga i una pantalla petita amb una lupa gegant davant per ampliar l'imatge.
Però, sense dubte, la més important de totes les idees aprofitades va ser la del somni que te el protagonista - Winston Smith al llibre, i Sam Lowry al film-, el somni d'una terra verge -com a imatge antagònica a la ciutat descrita, tant al llibre com a la pel.lícula- on una noia espera al protagonista -aixó si, aquesta és bastant més lliberal al llibre que al la pel.lícula-, com s'extreu d'aquest fragment del llibre i on es veu clarament el paralelisme amb el Brazil dels somnis de'n Sam Lowry:"De sobte, es va veure de peu damunt la gespa en un vespre d'un estiu en que els raigs obliquos del sol dauren la curta herba. El paisatge que se li apareixeia ara se li presentava amb tanta frecuencia en somnis que mai estava completament segur de si l'havia vist cap cop a la vida real. Quan estava despert, l'anomenava el Pais Daurat.
(...) La noia morena s'apropava cap a ell per aquell camp. Amb un sol moviment es va desfer de les seves robes i les va tirar despectivament cap al costat."
Però aquesta relació amorosa, que al llibre és purament física, es transforma en la pel.lícula en una relació platònica; quelcom espiritual (Una mica ménys platònica en la versió original anglesa). Així també al llibre la companya del protagonista -la Julia- no te la més minima preocupació política ni social, ni es prepocupa per ningú més que no sigui ella mateixa, mentres que al film la parella del protagonista -la Jill Layton- és, abans i tot que ho sigui en Sam Lowry, una activista que lluita contra el sistema -com es demostra a l'intentar ajudar a la seva veina del pis de sota del seu, el home de la qual ha estat detingut sense cap raò que justifiqui aquest fet). També el protagonista ha sofert grans canvis respecte al llibre. Veiem-ho en les seves propies paraules: "Odio la puresa, odio la bondat. No vull que existeixi cap virtud enlloc. Vull que tothom estigui corromput fins als ossos".
Com es pot veure el caràcter de l'heroi es tractat de forma bastant més positiva a la pel.lícula on se'ns presenta un home que lluita contra una societat opresora amb els conceptes de llibertat i, sobretot, amor, mentres que, com es veu en el fragment anterior, al llibre es un personatge desencantat i la única esperança del qual, segons s'extreu de les seves propies paraules es la corrupció -com a oposió a la puresa que el régim proclama- del sistema per acabar amb aquest. Podria dir-se, doncs, que el Winston del llibre és un anti-heroi més que un heroi.
Aquest pessimisme que trobem durant tot el llibre i, en certa manera, també a la pel.lícula -però més soterrat durant la primera mitad i ja bastant més palés com més ens apropem a la fi- té el seu punt culminat en la detenció dels amants que, en ambdos casos, son detinguts al llit. Observem la descripció de la detenció al llibre:
"-Vosaltres sou els morts -va dir una veu de ferro darrera seu. En Winston i la Julia es separaren amb un violent ensurt. A en Winston semblaven haverse-li gelat les entranyes i, mirant a la Julia, va observar que se li havien obert els ulls desmesuradament i que havia empal.lidit fins adquirir la seva cara un color groc lletós. (...) - Vosaltres sou els morts -repetí la veu de ferro. - Ha estat darrera el cuadre -murmurà Julia.
- Ha estat darrera el cuadre -repetí la veu-. Quedeu-vos exactament on sou. No feu cap moviment fins que se us ordeni." Però, no hi ha dubte que la diferència més important esta en la fi. Mentres que la pel.lícula acaba amb el protagonista tornant-se boig -perque prefereix ser boig a viure sense la dona que estima- al llibre, el protagonista acaba renegant del seu amor. Tots dos son torturats pel govern -al llibre, en Winston Smith ho és al Ministeri de l'Amor- pero les seves reaccions són ben distintes: el Sam Lowry del film escapa d'el dolor sommiant un final feliç per la seva propia història -on ell viu feliç amb la Jill Layton al pais dels seus somnis-; en canvi, en Winston renuncia de la seva estimada, demostrant així que l'única rao per la qual la volia era perque era una forma de rebelar-se davant el sistema. Apreciem-ho en aquest fragment:
"Però havia comprés de sobte que en tot el món sol hi havia una persona a la que pogues transferir el seu càstig.(...) I començà a cridar un i altre cop, frenèticament:
Fes-li a la Julia! Fes-li a la Julia! A mi, no! A la Julia! No m'importa el que li facis a ella. Estripa-li l acara, desencaixa-li els ossos. Però a mi, no! A la Julia! A mi, no!"
IX. COMENTARI CRÍTIC.
Degut a la seva originalitat Brazil resulta molt dificil de qualificar pels crítics. Si bé la majoria han estat d'acord en que es tracta d'una pel.lícula original i de gran qualitat, molt pocs han considerat oportú dir que es tracta d'una obra mestra. La rao d'aquest fet és ben senzilla: un crític te una reputació que mantindre i no pot arriscar-la. Afirmar que Brazil és una obra mestra comporta un risc que la majoria de crítics mai correrien. I dels crítics que estan disposats a arriscar-se n'hi ha que, per diverses raons, realment no la consideren tan bona. Brazil és una pel.lícula amb un argument que fa que tingui un públic molt reduït i això també influeix en els crítics. Estilisticament és una pel.lícula molt rica en matissos i que no te una sola escena que es pugui despreciar; totes contenen una quantitat d'informació -no solament relacionada amb l'argument sinó també referencies a nivell de curiositats-, la totalitat de la qual es dificil veure. El disseny és molt innovador i per això aquesta va marcar més o menys en les produccions posteriors, si bé cap s'ha apropat al seu nivell ni temàticament, ni artisticament.
Els actors protagonistes (Johnathan Pryce, "Les aventures del Baró de Munchausen" i Kim Greist, "A mi..que em registrin") si bé no són coneguts tenen carreres regulars i fan un bon paper a Brazil, sense fer una actuació per a l'Oscar -cosa que la pel.lícula tampoc permet- sí complaeixen perfectament. Els secundaris (Robert DeNiro, Peter Vaughn, Ian Holm...) ja tenen més identitat, destacant especialment Robert DeNiro (La Misió, Taxi Driver, Un dels nostres...) en el paper de Harry Tuttle i Ian Holm (Alien). A nivell musical destaca la melodia de Xavier Cugat i el fet que la música original per la pel.lícula sigui obra de Michael Kamen, qui, a més de la música de diverses pel.lícules (Arma Letal, Els Inmortals...), ha participat en diversos projectes tan diferents com l'orquestració del concert de Roger Waters el 1990 a Berlin, "The Wall", i la direcció de l'orquestra que participa en la canço de Metallica, "Nothing else matters".
També son destacables els decorats, el vestuari i tots els demés apartats técnics; especialment els decorats que, en alguns moments (com a la sala de tortura del final) deixen l'espectador de pedra.
En definitiva, Brazil és una obra fruit d'un conjunt de creativitats unides per fer una de les pel.lícules més originals i diferents de la historia, i això es veu clarament ja al pricipi amb la primera escena i l'aparició del títol de la pel.lícula.
X. COMENTARI ÉTIC.
Si bé, Brazil pot semblar una pel.lícula de ciència-ficció, fora del normal, pero de ciència-ficció al fi i al cap, si li he dedicat aquest treball, és perque crec que és molt més que això; perque crec que es tracta d'un pel.lícula que vol denunciar una situació pero, quina situació?
El primer que crida l'atenció quan veiem Brazil és la societat que ens descriu. Aquesta societat represora, faixista, dominadora, controladora, desesperançadora...aquesta societat que fa dels seus membres màquines sense voluntat, millor dit, que tenen com a única voluntat la de pujar de nivell en la feina i, conseqüentment, en la societat. No s'assemblan els membres d'aquesta societat a la super-coneguda Generació X? No és sospitosament semblant aquesta societat que descriu amb la societat occidental?
Pensem en la vida del protagonista abans de començar a sommiar. La seva feina monòtona, que l'obliga a passar-se tot el dia davant un ordinador, en una sala d'ambient enrarerit, on es respira l'asfixia existèncial dels individus, recorda les deines actuals, amb persones que han det tota una carrera per acabar asseguts davant un ordinador sense saber si algun dia podran sortir del que Douglas Coupland, al seu llibre Generació X, anomena "punt d'engreixament", referint-se a les llargues hores que hi passen els treballadors sense cap mena de despesa energètica.
Així mateix, veiem la ciutat de Brazil, veiem els seus grata-cels i els relacionem amb els edificis que es construeixen darrerament, aquests edificis de ciment i vidre, sense vida ni originalitat. No sols els edificis, sinó tota la ciutat ens fa recordar els barris de les grans ciutats, barris que ens fan sentir solitud i un sentiment de impotència, de no poder sortir de la normalitat i sentir que la resta de la teva vida pot ser igual.
La pel.lícula ens incita a rebelar-nos contra aquesta societat uniformitzadora que te com a finalitat tenir a tots els individus que la dormen controlats. La pel.lícula ens diu: si no podeu lluitar de mà ni de paraula, lluiteu amb l'imaginació. No us resigneu a ser un més, destaqueu, crideu l'atenció.
També crítica les dificultats que la societat posa per poder relacionar-se amb els individus de l'altre sexe. El fim diu: a mesura que els medis de comunicació milloren i ens permeten comunicar-nos amb llocs més llunyans i més rapidament, obsevem que les relacions entre persones es fan més dificils, cada cop la societat és més freda i més freda. Aquesta fredor i inhumanitat les podem veure en l'escena del restaurant, quan en esclatar una bomba, tots els presents, en lloc d'intentar ajudar, es limiten amirar-s'ho com quelcom desagradable, com que veu un pel a la sopa.
Pero, per damunt de tot, ens diu que no ens em de rendir, que em de seguir lluitant pel dret a un a vida humana, que ens tracti com persones.
XI. CONCLUSIONS.
No vull allargar-me més. La meva voluntat és que cadascú en tregui, després d'haver vist la pel.lícula i llegit aquestes fulles, les seves propies conclusions.
L'únic que vull dir és que la conclusió és la mateixa que la idea de la introducció: Brazil és una pel.lícula masa estranya per agradar a tothom. Brazil és una d'aquestes pel.lícules que alguns adoren i molts altres odien. Pero tant si es pensa que la obra en sí és bona o no, s'ha d'admetre que la crítica social hi és, que existeix i que està fonamentada per la realitat de la societat occidental, sobretot observant la societat americana, que és al que sembla que tendim; les seves característiques i les dels seus membres. No tanquem els ulls; obrim-los i mirem el que està succeint a la cara, sense por.
XII. BIBLIOGRÀFIA.
- Brazil, de Terry Gilliam (1985)
Warner Home Video Limited (U.K.)
- ORWELL, GEORGE (1988): 1984.
Sant Vicenç dels Horts, Barcelona.
- The new encyclopaedia Britannica.
Micropaedia (Ready Reference)
Volume 8. Pages 1020 to 1021.
The University of Chicago. Chicago, 1985.
- Gran Larousse Universal (1980)
Volum nº3. Pàgines 1578 i 1579.
Librairie Larousse.
Plaza & Janés Editores. Esplugues del Llobregat, Barcelona.
- COUPLAND, DOUGLAS (1994): Generació X.
Ediciones B. Barcelona.
- Revista de Canal+ nº36.
Madrid, Septembre de 1993. (Revista)
- Fantastic Magazine nº1.
Barcelona, Febrer de 1992. (Revista)
- Fotogramas & Video nº1969.
Barcelona, Decembre de 1990. (Revista)
- Fotogramas & Video nº1971.
Barcelona, Febrer de 1991. (Revista)
De totes les pel.lícules que he vist, Brazil és, sense cap mena dubte, la que més m'ha impactat. No crec que sigui capaç d'explicar perquè; podria ser la seva bellesa visual, la fantasia que transmet que fa que moltes persones no vegin la crítica social que amaga: el molt que s'assembla la societat que descriu Brazil a la que estem creant entre tots nosaltres; la societat a la que ens porta la ciència. És per això que en aquestes properes fulles intentaré analitzar aquesta pel.lícula però des del punt de vista del llibre en que es basa: 1984, de George Orwell.
I com que aquest any es compleixen deu anys del rodatge de Brazil, crec que és una bona data per veure-la o -si ja s'ha vist- fer-ne una revisió si ja s'ha vist. Ja ho va dir Daniel Monzon en el seu article Entre el cel i la terra: "En un món confós, replet de cables, passadissos inacabables, explosions terroristes, florit paper burocràtic, eternas sales d'espera, tubs retorçuts(...), l'unica forma d'escapar-se és la fresca terra de Brazil, on somias que(...) rescatés una bella princesa de les garres d'un samurai de ciment. Si al despertar aconsegueixes entrar a la gloria de la bogeria, seràs lliure per sempre."
1984
I. L'AUTOR (GORGE ORWELL)
George Orwell (de nom original Eric Arthur Blair) va neixer a l'India al 1903, fill d'un oficial britànic i d'una francesa, i morí a Londres al 1950 de tuberculosi.
Va pasar del 1917 al 1921 a l'escola d'Eton (a Anglaterra) on va tenir de profesor a Aldous Huxley (autor del llibre Les portes de la percepció que inspira el nom al grup de rock The Doors). Orwell, però, preferí anar a Burma com a superintendent de la Polícia Imperial de l'India però l'abandonà per tornar-se'n a Anglaterra, doncs es sentia avergonyit de com els natius eren tractats pels Britanics. Sentint-se encara culpable per aquest fet se n'anà al East End de Londres a viure entre els proletaris i als "slums" de París.
Deprés exercí com a profesor en escoles privades, treballà en llibreries i, al 1937, es enviat a cobrir la Guerra Civil Espanyola, on es quedà per unir-se a l'exèrcit republicà. Al Maig d'aquell any, després d'haver lluitat a Barcelona amb els comunistes que intentaven acabar amb els seus oponents politics, va haver de fugir quan el KGB va ordenar la seva detenció. Basant-se en les experiències d'aquells dies escrigué Homenatge a Catalunya (Homage to Catalonia, 1938) i li provocà un odi i terror cap al comunisme que es veuria reflectit posteriorment en La revolta dels animals (Animal Farm, 1944) i 1984 (Nineteen Eighty-four).
Esdevingué llavors cap del servei de la BBC a l'India i l'abandonà al 1943 quàn entra al Tribune com a editor literari i on va escriure nombrosos assaigs que combinaven patriotisme i defensa de la llibertat. Com ja s'ha dit abans, al 1944, Orwell acabà La revolta dels animals i, el 21 de Gener de 1950, morí de tuberculosi després d'haver escrit les darreres planes de 1984 en una casa remota de l'illa Hebridean de Jura.
BRAZIL
I. FITXA TÈCNICA
títol original: Brazil
nacionalitat i any: Regne Unit, 1985
director: Terry Gilliam
guió: Tom Stoppard, Terry Gilliam, Charles McKeown.
Inspirat en “1984”, de George Orwell
director de fotogràfia: Roger Pratt
música original: Michael Kamen
productor: Arnon Milcher
montatge: Julian Doyle
efectes especials: George Gibbs
vestuari: James Acheson
perruqueria i maquillatge: Maggie Weston
directors artístics: John Beard i Keith Pain
directora del càsting: Irene Lamb
interprets:
Johnathan Pryce: Sam Lowry
Robert DeNiro: Harry Tuttle
Kim Greist: Jill Layton
Katherine Helmond: Mrs. Ida Lowry
Ian Holm: Mr. Kurtzmann
Bob Hoskins: Spoor
Michael Palin: Jack Lint
Ian Richardson: Mr. Warrenn
Peter Vaughn: Mr. Helpmann
Jim Broadbent: Dr. Jaffe
Barbara Hicks: Mrs. Terrain
Charles McKeown: Lime
Derrick O'Connor: Dowser
Kathryn Pogson: Shirley
Bryan Pringle: Spiro
Sheila Reid: Mrs. Buttle
nacionalitat i any: Regne Unit, 1985
director: Terry Gilliam
guió: Tom Stoppard, Terry Gilliam, Charles McKeown.
Inspirat en “1984”, de George Orwell
director de fotogràfia: Roger Pratt
música original: Michael Kamen
productor: Arnon Milcher
montatge: Julian Doyle
efectes especials: George Gibbs
vestuari: James Acheson
perruqueria i maquillatge: Maggie Weston
directors artístics: John Beard i Keith Pain
directora del càsting: Irene Lamb
interprets:
Johnathan Pryce: Sam Lowry
Robert DeNiro: Harry Tuttle
Kim Greist: Jill Layton
Katherine Helmond: Mrs. Ida Lowry
Ian Holm: Mr. Kurtzmann
Bob Hoskins: Spoor
Michael Palin: Jack Lint
Ian Richardson: Mr. Warrenn
Peter Vaughn: Mr. Helpmann
Jim Broadbent: Dr. Jaffe
Barbara Hicks: Mrs. Terrain
Charles McKeown: Lime
Derrick O'Connor: Dowser
Kathryn Pogson: Shirley
Bryan Pringle: Spiro
Sheila Reid: Mrs. Buttle
II. EL DIRECTOR (TERRY GILLIAM).
Terry Gilliam va començar la seva carrera com a membre del grup humorístic britànic Monty Python -del qual era l'únic component americà- amb els que va participar en diferents pel.líqules com El sentit de la vida (The Meaning of Life) o La vida de Brian (The life of Brian) com a actor i amb un únic film com a director (Monty Python and the Holy Grail) on també sortia com actor.
Com es diu a l'article Terry Gilliam: el sommiador airejat, "el cinema de Gilliam és una equilibrada combinació de poesia visual, humor corrosiu y combativitat política. En suma, quelcom salvatge". Realment tots aquests trets i molts altres son presents a les pel.lícules de Terry Gilliam. La poesia visual se'ns mostra en l'espectacularitat de les imatges, una espectacularitat que amaga molt més que el proposit d'entretindre o impressionar, es tracta d'una espectacularitat que ajuda a donar més força al missatge -i d'això Brazil n'és la millor prova-. L'humor corrosiu es aquest humor negre que te com a fi criticar allò que el director vol atacar i que ajuda a destacar aquesta combativitat política que marca a Terry Gilliam.
La seva filmogràfia -a 1995- consta de cinc pel.lícules i un curtmetratge:
La seva primera pel.lícula com a director -ajudat per Terry Jones- i única amb Monty Python es Monty Python i el Sant Graal (Monty Python and the Holy Grail, 1974) que és una parodia de les pel.lícules de cavallers ambientades la majoria a la cort del rei Artur. En aquesta pel.lícula el podem veure encara com a actor interpretant un guarda d'un pont emboirat.
Tres anys després va dirigir La bestia del regne (Jabberwocky, 1977). Aquest estrany títol te el seu origen en un poema de Lewis Carroll que trobem en A través del mirall. També ambientada a l'Edat Mitjana pero ja més adecuada al nom popular d'Edat Fosca. Hi podem veure Michael Palin -que a Brazil interpreta el paper de Jack Lint-.
La seva tercera obra fou Els herois del temps (Time Bandits, 1981), que ens conta les aventures d'un grup de petits lladres de tresors que roben a importants figures de l'història gràcies a un plànol que els mostra les portes que, segons la pel.lícula, s'obren continuament per permetre viatjar en el temps. Destaca el famos Sean Connery en el paper d'un rei asiàtic.
Després de tres pel.lícules va dirigir el curmetratge The Crimson Permanent Assurance, que precedia El sentit de la vida (The Meaning of Life, 1983), una petita obra mestra on els membres d'un petit i bàrroc edifici -com un David arquitéctonic- vencen un gegant gratacels ple de yuppies -el Goliat d'aquesta història.
I va ser dos anys després quan Terry Gilliam va dirigir l'obra que ens ocupa: la seva obra mestra, Brazil (Brazil, 1985). Com ja direm més tard, Terry Gilliam, Tom Stoppard i Charles McKeown es varen inspirar en 1984 de George Orwell pero convertint el que era una visió tenebrosa , fosca, d'alguna manera realista, en una visió també fosca i tenebrosa, pero molt més imaginativa i fantàstica del futur però, no per això, més esperançadora.
Ja posteriorment ha dirigit dos films, el primer dels quals va ser Les aventures del Baró de Munchausen (The Adventures of Baron Munchausen, 1989), que es tracta d'una versió de la pel.lícula alemanya del mateix títol. Important de destacar que podem veure en el paper de malvat que traiciona al Baró al protagonista de Brazil, Johnathan Pryce.
La seva darrera pel.lícula és, per ara, El rei pescador (The Fisher King, 1991). El rei pescador conta la trobada de Jack Lucas i Parry i les seves respectives estimades, Anne i Lidia, i les aventures dels dos primers per aconseguir el Sant Graal.
Aquest film te moltes semblances amb Brazil de les queals podriem destacar-ne dues: la primera és el fet de contar la historia de personatges més o menys marginats per la societat -en Sam Lowry a Brazil i en Parry a El rei pescador-, i la segona és que aquests dos personatges tenen ambdos somnis fantastics.
III. CIRCUMSTÀNCIES DE LA SEVA CREACIÓ.
Al 1984 es complia l'aniversari fictici de la data del llibre de George Orwell 1984 (Nineteen Eighty-Four, 1949). Aprofitant aquest fet es va realitzar la versió fílmica del llibre. Dirigida per Michael Redford i protagonitzada per John Hurt i Richard Burton, aquesta producció britànica va resultar certament aburrida. Mentrestant l'ex-membre de Monty Python, Terry Gilliam realitzava amb Tom Stoppard -dramaturg de professió i que posteriorment va escriure i dirigir Rosencrantz i Guilderstern han mort (Rosencrantz and Guilderstern are dead, 1990) protagonitzada pels personatjes de Sheakspeare- i Charles McKeown feian una particular versió de 1984, això si sense mencionar per res a Orwell, el que els va permetre poder triar només el que els interesava del llibre, deixant el demés, sense que ningú els reprengues la seva feina com sol succeir quan es fa la versió fílmica d'un llibre famós -o de culte- com és 1984.
D'aquesta manera van agafar la idea del Pais Daurat, la dels tubs pels que es transmet l'informació...deixant de banda altres menys atractives -o menys apropiades pel que tenian al cap- com el fet de que ella -al llibre- no te cap preocupació socio-política i que a més, entre els personatges protagonistas hi ha una relació purament sexual, mentres que a la pel.lícula es tracta d'una relació quelcom més platónica.
Tot i ser el director americà va ser rodada a Anglaterra i quan va estar acabada varen sorgir diferències entre el director i els distribuidors. Pero aquests problemes no varen esser incovenient per a que Brazil es convertís en una pel.lícula de culte -denominació que reben aquelles obres que tenen un nombre de seguidors més reduït del normal pero que tanmateix son molt més fidels i fins i tot, en alguns casos, arribant a l'obsessió- quedant com un dels films que han marcat l'estil de nombroses produccions posteriors.
Després de rodar Brazil, Terry Gilliam va afirmar que mai més faria cap pel.lícula tan espectacular i imaginaria. Ara, havent vist El rei pescador coneixem que enten Terry Gilliam per moderació.
IV. PRINCIPALS PERSONATGES.
Sam Lowry: És el protagonista de la pel.lícula. Al començar se'ns mostra com una víctima més de la uniformització de la societat (recordem l'escena del restaurant, quan en Sam mira impasible les vÍctimes, amb la mateixa actitud que la seva mare i tots els demés) pero, a mesura que avança l'argument, observem el sentiment de rebelió que va sorgint dins seu al adonar-se de la verdadera natura de la societat de la qual forma part (donant-se a entendre aquest canvi en l'atemptat de la secció de roba interior femenina d'un centre comercial).
Jill Layton: Jill Layton és la "princesa" en que somia Sam Lowry i que es converteix en la seva obssesió quan descobreix que ella existeix realment. Jill és la raò per la qual en Sam es rebela i qui el fa despertar a la realitat. Mrs. Ida Lowry: És la mare d'en Sam. Durant la pel.lícula s'ens mostra com una persona amb dues úniques preocupacions: la cirugia estètica i tornar a ser jove; i que el seu fill sigui important dins l'escala social d'aquest terrorífic futur.
Harry Tuttle: Podem dir que, amb la Jill, és l'única persona que ajuda en Sam o que, si més no, no està del costat de la societat. És un tècnic calefactor que treballa al marge de la companyia oficial (Serveis Centrals), i que, per això, és perseguit pels estaments oficials.
Jack Lint: Jack Lint és el módel d'individu sense voluntat de la societat de Brazil. El podem descriure amb una de les frases que diu: "Sam, oi que em estat amics des de fa molts anys? Doncs, fins que no acabi aquest assumpte, no em parlis".
Mr.Kurtzmann: El cap d'en Sam a la feina. Es descrit com un home covard que te continuament por de que els que el manen a ell poguin desconfiar de la seva eficacia, com si la feina fos l'únic important, i podem dir que això és l'únic que importa en aquesta societat.
Spoor i Spiro: Son el model d'obrer de la societat. En la pel.lícula podem veure com fan la vida imposible a en Sam quan descobreixen que aquest ha actuat al marge de la llei (en deixar que en Harry Tuttle li arregles el sistema calefactor).
Mrs.Terrain: És una de les amigues de Mrs.Ida Lowry i també pateix d'una forma excesiva pel seu aspecte. S'ha proposat, amb l'ajuda de Mrs.Ida Lowry, de casar en Sam amb la Shirley, la seva neta.
V. ESTRUCTURA.
En aquest apartat hi he inclòs un petit esquema de l'argument de la pel.lícula (Aquest esquema no preten ser definitiu sinó simplement orientador):
I. Introducció: Se'ns presenta la situació social amb un atemptat.
II. Presentació dels personatges:
II.1 Confussió Buttle-Tuttle.
II.2 Els Lowry al restaurant/Atemptat terrorista.
II.3 Primer somni de'n Sam Lowry.
III. Part central:
III.1 Trobada Lowry-Layton.
III.2 Succesius somnis posteriors.
III.3 Esforços de'n Sam per trobar la Jill.
IV. Desenllaç:
IV.1 Final Oníric o feliç:
IV.1.a Interrogatori.
IV.1.b En Sam rescatat per en Tuttle.
IV.1.c Desaparició de'n Tuttle.
IV.1.d Fugida.
IV.2 Final Real, o trist.
VI. ARGUMENT.
L'argument de Brazil es pot resumir, a grans trets, deixant de banda escenes i parts de la història que, si bé formen part d'aquesta i li donen aquesta espectacularitat crítica que fan que Brazil sigui com és, no poden ser comentades perque ens obligarien a extendre'ns de forma excesiva.
En un temps i llocs indeterminats existeix una civilització com la nostra pero més avançada. Aquesta societat esta superburocratitzada, és impersonal i els homes i dones que la formen no tenen ideals, desitjos ni esperances. Sam Lowry és un d'aquests individus que, podriem dir, llur vida esta mancada de sentit. Però, de sobte, un dia te un somni on és un cavaller i on surt una bella princesa a la qual intenta rescatar.
Al dia següent, i per circumstàncies de la feina, veu una noia igual que la princesa i es decideix a trobarla costi el que costi. Durant els següents minuts veiem els esforços d'en Sam Lowry per trobar-la, com descubreix que és conductora d'un camió i que també la busca la llei -perque ha estat demanant reponsabilitats per una detenció improcedent- i, quan la troba, els problemes que els causa el fet que ella estigui buscada per la policia.
En Sam te la idea de, mitjançant l'ordinador central, fer creure a la policia que la Jill és morta i així ho fa. Aquella nit tots dos són lliures per primer cop perque creuen haver escapat de les urpes del govern.
Però res més lluny de la realitat. Al matí següent la policia entra a l'habitació on son i, tot tapant-li el cap a en Sam amb una mena de camisa de força amb caputxa al llit mateix, es senten uns trets. Llavors veiem uns talls dels interrogatori als que es sotmés en Sam Lowry al Ministeri d'Obtenció d'Informació.
Durant l'interrogatori un terrorista que s'havia fet amic d'en Sam i els companys d'aquest protagonitzan un rescat i tots dos escapen, fent esclatar abans tot l'edifici ministerial. Durant la fugida en Harry desapareix i en Sam es queda sol. Després d'una llarga estona fugint -en una fugida bastant onírica- en Sam arriba a parar al camió de la Jill i tots dos se'n van a viure al camp.
Fins aquí sembla un conte de fades però igual com a la vida real, no hi ha res tan bónic, i descobrim que en Sam continua presoner i que tot ha estat un somni.
La pel.lícula acaba amb una imatge de'n Sam tararejan el tema que en Xavier Cugat va dedicar a Brazil.
1984 I BRAZIL
I. COMPARACIÓ DE 1984 AMB BRAZIL.
Com ja he dit abans, al escriure el guió de Brazil, Terry Gilliam, Tom Stoppard i Charles McKeown es van inspirar -sense amgar-ho massa- en l'obra de George Orwell, 1984, triant aquelles idees o fragments que més s'adaptavan a la concepció que ells tenien de la pel.lícula que volien fer. D'aquesta manera van agafar idees tan tenebroses i claustrofòbiques com la dels tubs pels quals passen els missatges embolicats dins d'uns pots metalics especialment dissenyats que al llibre surten descrits d'aquesta manera: "A les parets de la cabina hi havia tres orificis. A la dreta del parliescrigui, un petit tub neumàtic per als missatges escrits, a l'esquerra, un tub més ample per als diaris; i a l'altra pared, de manera que en Winston el tenia a mà, un forat gran i allargat protegit per una petita reixa d'alambre. Aquesta darrera s'emprava per tirar-hi el paper inservible. Hi havia forats semblants a milers o dotzenes de milers, no solsament en cadascuna de les habitacions, sinó al llarg de tots els passadissos, a petits intervals" i el del parliescrigui que en lloc de ser una pantalla amb un micròfon es va transformar en la pel.lícula en un ordinador amb les tecles d'una màquina d'escriure antiga i una pantalla petita amb una lupa gegant davant per ampliar l'imatge.
Però, sense dubte, la més important de totes les idees aprofitades va ser la del somni que te el protagonista - Winston Smith al llibre, i Sam Lowry al film-, el somni d'una terra verge -com a imatge antagònica a la ciutat descrita, tant al llibre com a la pel.lícula- on una noia espera al protagonista -aixó si, aquesta és bastant més lliberal al llibre que al la pel.lícula-, com s'extreu d'aquest fragment del llibre i on es veu clarament el paralelisme amb el Brazil dels somnis de'n Sam Lowry:"De sobte, es va veure de peu damunt la gespa en un vespre d'un estiu en que els raigs obliquos del sol dauren la curta herba. El paisatge que se li apareixeia ara se li presentava amb tanta frecuencia en somnis que mai estava completament segur de si l'havia vist cap cop a la vida real. Quan estava despert, l'anomenava el Pais Daurat.
(...) La noia morena s'apropava cap a ell per aquell camp. Amb un sol moviment es va desfer de les seves robes i les va tirar despectivament cap al costat."
Però aquesta relació amorosa, que al llibre és purament física, es transforma en la pel.lícula en una relació platònica; quelcom espiritual (Una mica ménys platònica en la versió original anglesa). Així també al llibre la companya del protagonista -la Julia- no te la més minima preocupació política ni social, ni es prepocupa per ningú més que no sigui ella mateixa, mentres que al film la parella del protagonista -la Jill Layton- és, abans i tot que ho sigui en Sam Lowry, una activista que lluita contra el sistema -com es demostra a l'intentar ajudar a la seva veina del pis de sota del seu, el home de la qual ha estat detingut sense cap raò que justifiqui aquest fet). També el protagonista ha sofert grans canvis respecte al llibre. Veiem-ho en les seves propies paraules: "Odio la puresa, odio la bondat. No vull que existeixi cap virtud enlloc. Vull que tothom estigui corromput fins als ossos".
Com es pot veure el caràcter de l'heroi es tractat de forma bastant més positiva a la pel.lícula on se'ns presenta un home que lluita contra una societat opresora amb els conceptes de llibertat i, sobretot, amor, mentres que, com es veu en el fragment anterior, al llibre es un personatge desencantat i la única esperança del qual, segons s'extreu de les seves propies paraules es la corrupció -com a oposió a la puresa que el régim proclama- del sistema per acabar amb aquest. Podria dir-se, doncs, que el Winston del llibre és un anti-heroi més que un heroi.
Aquest pessimisme que trobem durant tot el llibre i, en certa manera, també a la pel.lícula -però més soterrat durant la primera mitad i ja bastant més palés com més ens apropem a la fi- té el seu punt culminat en la detenció dels amants que, en ambdos casos, son detinguts al llit. Observem la descripció de la detenció al llibre:
"-Vosaltres sou els morts -va dir una veu de ferro darrera seu. En Winston i la Julia es separaren amb un violent ensurt. A en Winston semblaven haverse-li gelat les entranyes i, mirant a la Julia, va observar que se li havien obert els ulls desmesuradament i que havia empal.lidit fins adquirir la seva cara un color groc lletós. (...) - Vosaltres sou els morts -repetí la veu de ferro. - Ha estat darrera el cuadre -murmurà Julia.
- Ha estat darrera el cuadre -repetí la veu-. Quedeu-vos exactament on sou. No feu cap moviment fins que se us ordeni." Però, no hi ha dubte que la diferència més important esta en la fi. Mentres que la pel.lícula acaba amb el protagonista tornant-se boig -perque prefereix ser boig a viure sense la dona que estima- al llibre, el protagonista acaba renegant del seu amor. Tots dos son torturats pel govern -al llibre, en Winston Smith ho és al Ministeri de l'Amor- pero les seves reaccions són ben distintes: el Sam Lowry del film escapa d'el dolor sommiant un final feliç per la seva propia història -on ell viu feliç amb la Jill Layton al pais dels seus somnis-; en canvi, en Winston renuncia de la seva estimada, demostrant així que l'única rao per la qual la volia era perque era una forma de rebelar-se davant el sistema. Apreciem-ho en aquest fragment:
"Però havia comprés de sobte que en tot el món sol hi havia una persona a la que pogues transferir el seu càstig.(...) I començà a cridar un i altre cop, frenèticament:
Fes-li a la Julia! Fes-li a la Julia! A mi, no! A la Julia! No m'importa el que li facis a ella. Estripa-li l acara, desencaixa-li els ossos. Però a mi, no! A la Julia! A mi, no!"
IX. COMENTARI CRÍTIC.
Degut a la seva originalitat Brazil resulta molt dificil de qualificar pels crítics. Si bé la majoria han estat d'acord en que es tracta d'una pel.lícula original i de gran qualitat, molt pocs han considerat oportú dir que es tracta d'una obra mestra. La rao d'aquest fet és ben senzilla: un crític te una reputació que mantindre i no pot arriscar-la. Afirmar que Brazil és una obra mestra comporta un risc que la majoria de crítics mai correrien. I dels crítics que estan disposats a arriscar-se n'hi ha que, per diverses raons, realment no la consideren tan bona. Brazil és una pel.lícula amb un argument que fa que tingui un públic molt reduït i això també influeix en els crítics. Estilisticament és una pel.lícula molt rica en matissos i que no te una sola escena que es pugui despreciar; totes contenen una quantitat d'informació -no solament relacionada amb l'argument sinó també referencies a nivell de curiositats-, la totalitat de la qual es dificil veure. El disseny és molt innovador i per això aquesta va marcar més o menys en les produccions posteriors, si bé cap s'ha apropat al seu nivell ni temàticament, ni artisticament.
Els actors protagonistes (Johnathan Pryce, "Les aventures del Baró de Munchausen" i Kim Greist, "A mi..que em registrin") si bé no són coneguts tenen carreres regulars i fan un bon paper a Brazil, sense fer una actuació per a l'Oscar -cosa que la pel.lícula tampoc permet- sí complaeixen perfectament. Els secundaris (Robert DeNiro, Peter Vaughn, Ian Holm...) ja tenen més identitat, destacant especialment Robert DeNiro (La Misió, Taxi Driver, Un dels nostres...) en el paper de Harry Tuttle i Ian Holm (Alien). A nivell musical destaca la melodia de Xavier Cugat i el fet que la música original per la pel.lícula sigui obra de Michael Kamen, qui, a més de la música de diverses pel.lícules (Arma Letal, Els Inmortals...), ha participat en diversos projectes tan diferents com l'orquestració del concert de Roger Waters el 1990 a Berlin, "The Wall", i la direcció de l'orquestra que participa en la canço de Metallica, "Nothing else matters".
També son destacables els decorats, el vestuari i tots els demés apartats técnics; especialment els decorats que, en alguns moments (com a la sala de tortura del final) deixen l'espectador de pedra.
En definitiva, Brazil és una obra fruit d'un conjunt de creativitats unides per fer una de les pel.lícules més originals i diferents de la historia, i això es veu clarament ja al pricipi amb la primera escena i l'aparició del títol de la pel.lícula.
X. COMENTARI ÉTIC.
Si bé, Brazil pot semblar una pel.lícula de ciència-ficció, fora del normal, pero de ciència-ficció al fi i al cap, si li he dedicat aquest treball, és perque crec que és molt més que això; perque crec que es tracta d'un pel.lícula que vol denunciar una situació pero, quina situació?
El primer que crida l'atenció quan veiem Brazil és la societat que ens descriu. Aquesta societat represora, faixista, dominadora, controladora, desesperançadora...aquesta societat que fa dels seus membres màquines sense voluntat, millor dit, que tenen com a única voluntat la de pujar de nivell en la feina i, conseqüentment, en la societat. No s'assemblan els membres d'aquesta societat a la super-coneguda Generació X? No és sospitosament semblant aquesta societat que descriu amb la societat occidental?
Pensem en la vida del protagonista abans de començar a sommiar. La seva feina monòtona, que l'obliga a passar-se tot el dia davant un ordinador, en una sala d'ambient enrarerit, on es respira l'asfixia existèncial dels individus, recorda les deines actuals, amb persones que han det tota una carrera per acabar asseguts davant un ordinador sense saber si algun dia podran sortir del que Douglas Coupland, al seu llibre Generació X, anomena "punt d'engreixament", referint-se a les llargues hores que hi passen els treballadors sense cap mena de despesa energètica.
Així mateix, veiem la ciutat de Brazil, veiem els seus grata-cels i els relacionem amb els edificis que es construeixen darrerament, aquests edificis de ciment i vidre, sense vida ni originalitat. No sols els edificis, sinó tota la ciutat ens fa recordar els barris de les grans ciutats, barris que ens fan sentir solitud i un sentiment de impotència, de no poder sortir de la normalitat i sentir que la resta de la teva vida pot ser igual.
La pel.lícula ens incita a rebelar-nos contra aquesta societat uniformitzadora que te com a finalitat tenir a tots els individus que la dormen controlats. La pel.lícula ens diu: si no podeu lluitar de mà ni de paraula, lluiteu amb l'imaginació. No us resigneu a ser un més, destaqueu, crideu l'atenció.
També crítica les dificultats que la societat posa per poder relacionar-se amb els individus de l'altre sexe. El fim diu: a mesura que els medis de comunicació milloren i ens permeten comunicar-nos amb llocs més llunyans i més rapidament, obsevem que les relacions entre persones es fan més dificils, cada cop la societat és més freda i més freda. Aquesta fredor i inhumanitat les podem veure en l'escena del restaurant, quan en esclatar una bomba, tots els presents, en lloc d'intentar ajudar, es limiten amirar-s'ho com quelcom desagradable, com que veu un pel a la sopa.
Pero, per damunt de tot, ens diu que no ens em de rendir, que em de seguir lluitant pel dret a un a vida humana, que ens tracti com persones.
XI. CONCLUSIONS.
No vull allargar-me més. La meva voluntat és que cadascú en tregui, després d'haver vist la pel.lícula i llegit aquestes fulles, les seves propies conclusions.
L'únic que vull dir és que la conclusió és la mateixa que la idea de la introducció: Brazil és una pel.lícula masa estranya per agradar a tothom. Brazil és una d'aquestes pel.lícules que alguns adoren i molts altres odien. Pero tant si es pensa que la obra en sí és bona o no, s'ha d'admetre que la crítica social hi és, que existeix i que està fonamentada per la realitat de la societat occidental, sobretot observant la societat americana, que és al que sembla que tendim; les seves característiques i les dels seus membres. No tanquem els ulls; obrim-los i mirem el que està succeint a la cara, sense por.
XII. BIBLIOGRÀFIA.
- Brazil, de Terry Gilliam (1985)
Warner Home Video Limited (U.K.)
- ORWELL, GEORGE (1988): 1984.
Sant Vicenç dels Horts, Barcelona.
- The new encyclopaedia Britannica.
Micropaedia (Ready Reference)
Volume 8. Pages 1020 to 1021.
The University of Chicago. Chicago, 1985.
- Gran Larousse Universal (1980)
Volum nº3. Pàgines 1578 i 1579.
Librairie Larousse.
Plaza & Janés Editores. Esplugues del Llobregat, Barcelona.
- COUPLAND, DOUGLAS (1994): Generació X.
Ediciones B. Barcelona.
- Revista de Canal+ nº36.
Madrid, Septembre de 1993. (Revista)
- Fantastic Magazine nº1.
Barcelona, Febrer de 1992. (Revista)
- Fotogramas & Video nº1969.
Barcelona, Decembre de 1990. (Revista)
- Fotogramas & Video nº1971.
Barcelona, Febrer de 1991. (Revista)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada