Quan la música mor

Sempre m'ha fascinat com pot ser-ne d'esquiva la creativitat. De vegades sembla que beneeix a un artista. En altres sembla que li dóna l'esquena i li maleeix.

En els escriptors no sol succeir així, normalment van millorant poc a poc i les seves últimes obres solen ser les millores.

En canvi on més es percep la volubilitat de la creativitat és en el camp de la composició musical.

Els exemples són inacabables però veurem alguns dels creadors més representatius dels últims anys i com la seva creativitat els abandonament de la nit al dia.

U2

El cas d'U2 és un dels més curiosos. Just després dels seus dos millors discos, "The Joshua Tree" (1987), un dels deu (potser dels cinc) millors discos dels 80 i "Achtung Baby" (1991), un dels millors discos dels 90 (amb el remarcable parèntesi de "Rattle & Hum"), es despengen amb aquest experiment anomenat Zooropa, on només es salven aquestes dues bromes que són "Numb" i "Lemon". Des de llavors, el no-res (gairebé) més absolut. Només una cançó rescatable, "Walk On".

Bruce Springsteen

Springsteen portava dues dècades creant grans cançons (encara que és cert que les seves cançons més mítiques - "Born to Run", "Badlands" o "The River" - són dels primers anys de la seva carrera) i a principis dels 90 va compondre "Streets of Philadelphia ". Després de duess cançons interessants en els seus "Greatest Hits", un altre cop, el no-res, només interromput per aquest pamflet que era "The Rising" (que semblava produït pel Departament d'Estat dels EUA).

Madonna

Madonna es va convertir en la reina del pop en només cinc anys, del 1984 al 1989, i bàsicament gràcies a "True Blue" (1986) i definitivament "Like a Prayer" (1989).

Al 1991 sembla destinada a regnar eternament després del llançament de "Vogue". Però el camí es torça coincidint amb el ridícul documental "Al llit amb Madonna" i el llibre "Sex". I, malgrat, d'algunes cançons molt bones (com per exemple "Rain"), la seva carrera entra llavors en una decadència contra la qual lluita intrèpidament, recorrent fins i tot a productors de moda com Timbaland.

Sting

El cas de Sting és dels més sagnants. Havent compost diverses peces genials per al seu grup Police s'embarca en una carrera en solitari que s'inicia amb influències jazzístiques (recomano el fabulós documental "Bring on the Night" sobre aquests primers passos). Posteriorment edita els seus dos discos més reeixits "Nothing Like The Sun" i "Ten Summoner Tales". Després una sequera absoluta que l'ha portat al recurs simfònic.

Phil Collins

Collins era un dels grans dels 80. La seva creativitat li permetia triomfar en solitari i amb el grup Genesis (on també estava Mike Rutherford, líder de Mike & The Mechanics, grup poc conegut a Espanya però amb cançons espectaculars com "Silent Running" i altres exits).

Després de mantenir durant els vuitanta a base de èxits que anaven des de la "típica" balada vuitantera ("One More Time") fins a la col·laboració arriscada ("Sussudio") passant per peces genials, que emocionaven fins a "American Psycho" (com "In The Air Tonight" o "Against All Odds") el 1989 llança "... But Seriously", un altre d'aquests discs mítics dels vuitanta, que novament abastaven des de la balada (conscienciada en "Another Day in Paradise", amb David Crosby, o espectacular a "I Wish It Would Rain Down", amb Eric Clapton) fins al que podríem qualificar com supercançó vuitantera "Something Happened On The Way To Heaven".

Posteriorment només alguns singles acceptables, "Both Sides of the Story" i "Dance Into The Light."

The Housemartins / The Beautiful South

The Housemartins poden presumir d'haver tingut una trajectòria curta però intensa. Amb només dos discs editats ("London 0 Hull 4", de 1986, i "The People Who Grinned themselves to Death", de 1987) la seva trajectòria va tenir èxits com "Five Get Overexcited", "Caravan of Love" o "Em and The Farmer ", i cançons genials com" Build "o" The Light is Always Green ". Després de la seva separació el grup va donar lloc a The Beautiful South, creat per Paul Heaton i Dave Hemingway, mentre Norman Cook es convertiria (després altres projectes, com Freak Power (els de "Turn On, Tune In, Cop Out") a Fatboy Slim . The Beautiful South debuten amb un àlbum acceptable, al qual segueix l'excepcional, "Choke" (1990). Des de llavors només un single recordat, "Rotterdam".

Bryan Adams

L'artista canadenc era un creador de singles molt eficient ("Heaven" o "Summer of 69", entre altres) fins que el 1991 edita "Waking Up The Neighbours", i el single "Everything I Do" (de la pel·lícula Robin Hood), al qual segueix "Can't Stop This Thing We Started". Posteriorment només el seu duo amb l'ex-Spice Girl Melanie C, "When You're Gone", i "Tonight We Have The Stars" s'han salvat de la crema.

Antònia Font

No només els artistes internacionals pateixen els capricis de les muses. El grup mallorquí Antònia Font es va convertir en mite de la música en català gràcies a tres magnífics discs ("Alegria", "A Rússia" i "Taxi").

Després de regalar aunténticas joies com "Focs artificials" els mallorquins han anat perdent força fins al decebedor "Clint Eastwood".

Joan Manuel Serrat

Vaca sagrada de la música ibèrica, va debutar amb un disc imprescindible de la nova canço, "Ara que tinc vint anys", mític, l'equivalent al "The Freewheelin 'Bob Dylan" en català.

Es va passar al castellà, llengua en la que va brindar "Mediterráneo entre altres. Però mai ha repetit al nivell de "Ara que tinc vint anys". Les últimes dècades s'ha mogut en la mediocritat més absoluta.

Antonio Vega

El cas del més gran compositor en llengua espanyola del passat segle és una mica menys sorprenent que trist. Els seus problemes amb les drogues van impedir que Vega tornés a repetir el nivell de "No me iré mañana" o "Oceàno de sol".

Però sempre ens quedarà la "Lucha de gegantes".