Sempre he sentit especial fascinació per les èpoques de transició. I també de les obres que fan un retrat d'aquests moments perduts; per exemple el llibre "Un dia més de vida", de Ryszard Kapuscinski, sobre els darrers dies de l'Angola colonial.
A nivell cinematogràfic, aquest moments també han tingut lloc. Evidentment el més dramàtic va ser l'arribada del cinema sonor. Aquest moment va ser molt ben retratat a "Cantant sota la pluja" ("Singin' in the Rain"). En aquesta pel·lícula, tot i que en clau de musical i humor, veiem la dificultat que molts van tenir per adaptar-se a la nova era.
Després va venir el pas del blanc i negre al color, i més tard, el pas de l'analògic al digital.
Ara em sembla que la majoria dels amants del cinema no s'han adonat que vivim una època similar. L'arribada del 3D. És difícil preveure si el 3D acabarà amb el cinema 2D o no, però, sense cap dubte, és una possibilitat.
Però he d'admetre que la meva predisposició vers el 3d és bastant crítica. Pot sonar una mica com un dinosaure, però prefereixo el cinema tradicional.
Els experiments amb 3D dels anys vuitanta no van ajudar gens. I el 3D té un incovenient que no tenia cap evolució del mitjà anterior: no es pot veure amb l'ull nu; és a dir, es necessita les "famoses" ulleres per poder veure una pel·lícula en 3D. A més a més, a nivell creatiu, el principal problema es que el 3D és, encara avui, en la majoria d'obres, no el mitja, sino la fi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada